Poema molt particular
- Oh Estimada com és que plores tant?
- Oh Simeó, perquè em sento tan vella i tan cobarda,
sempre asseguda, envejo la gent que poden treballar,
els néts vénen i em troben tan gelada.
- Ja no recordo el temps florit
i veig els dies com s'escolen.
- Vols que t'abrigui i els braços em tremolen.
- Em parles d'unes coses que ja he oblidat.
- Oh Estimada com és que plores tant?
- Oh Simeó, perquè em sento tan vella i tan cobarda,
sempre asseguda, envejo la gent que poden treballar,
els néts vénen i em troben tan gelada.
- Ja no recordo el temps florit
i veig els dies com s'escolen.
- Vols que t'abrigui i els braços em tremolen.
- Em parles d'unes coses que ja he oblidat.
En Simeó fa un gran sospir i li diu:
- Oh vida meva, el meu cos es mou amb dificultat
i sento que se me'n va la llum,
però veig a vora meu, com la poma escollida
es torna groga i vella. Tot i això, encara fa perfum.
No hi ha ningú dolç, al nostre voltant, comprenent la vellesa:
el fred ens fa por, la negra nit horror.
Els fills criden, les nores ens parlen amb to aspre.
Què hi fa d'anar caient, si som tots dos en un núvol d'amor.
MARISA, 14/2/2010
5 comentarios:
Vaig coneixer una persona que es va creure en perill de mort durant una estona. Lluitava aferrisadament contra les onades esperan que algu el tragues de l'aigua. I al final, se'n va adonar que ningu vindria i que tan sols era qüestió de temps que el cansament guanyes a la voluntat. Més tard, va poder sortir de l'aigua pels seus mitjans. Quan m'ho explicava, li vaig preguntar: quan vas creure que moriries, que vas sentir?. I ell va contestar: curiositat.
Moltes gràcies pel comentari. És molt bonic i fa reflexionar. A vegades, la por ens fa sentir encara més por del que és descunegut per tots nosaltres els humans.
Apreciada Marisa; He llegit el teu Poema molt particular i ma agradat mol es mol emotiu, i com tu dius mol ve mol personal, has de ser mol forta i valenta dons la vida continua i as de viure per tu i per els teus fills i nets, encara que això costa mol, el Simeó sempre el tindré a la ment dons des el primer dia amb va caure mol ve per la seva senzillesa i bondat, una forta abraçada del teu amic
Ramon
Gràcies Ramon. Les boniques paraules dels amics sempre són molt consoladores. Gràcies de veritat.
Marisa,
Molt emotiu el teu poema, continua escrivint, actualitza el blog amb freqüència això et permetrà concentrar-te en les coses que passen al teu voltant, que amb la teva sensibilitat de segur sortiran molts poemes més, tan bonics com aquest.
T'adjunto l'adreça d'ADLATERE, un grup d'acompanyament del dol, l'he trobat a l'internet. El nom és atractiu significa en llatí: “al costat, a prop…”, i sembla interessant. Pots trucar al tel.617 73 22 08 per demanar informació, és al Passeig de Gràcia amb Diagonal.
http://www.adlatere.org/
Publicar un comentario