miércoles, 12 de noviembre de 2014

HISTÒRIES - ANÈCDOTES I MÉS




Les persones anem sempre amb la veritat per endavant  o amb l'engany?
Una vertadera incògnita i pregunta que em faig sovint arran d'escoltar i d'observar, les diferents maneres  de com la gent s'expressa o parla.

Començarem pel 6,7 i 8 de desembre, pont de la Purissima del 2013. 
Aquest any la meva amiga Conxita tenia ganes de celebrar el seu Sant, d'una manera diferent i m'explicava varies obsions i també algunes idées que volia realitzar. Jo, em vaig a puntar a la festa. Després de sospesar varies oportunitats vam triar anar a Lyon França. Per aquestes dades hi ha La Fête de la Lumière, i com que no ho haviem vist mai, va ser el què vam dicidir.

 I aquí, és on comença la història d'un viatge que semblava prometedor, divertit i diferent.
Ella, el meu marit i jo haviem d'estar a Granollers (Barcelona) cap a quarts de set del matí, del día 6. Molt contents vam arribar al lloc indicat per l'agencia de Viatges A. La filla de la Conxita amable com sempre ens va acompanyar amb el seu cotxe fins la parada d'autobusos de   Granollers, allí haviem d'esperar el nostre autocar amb el qual comencaria la nostre aventura.
 Feia fred, normal per aquestes dades, però el què no va ser normal era l'espera del nostre autobús de quasi una hora o més. 
El fred anava penetrant pels nostres cossos, mentre veiem arribar altres autocars, però mai era el nostre.
 Espera que esperaràs, per fi, encara no gaire congelats vam veure arribar l'autocar de "Viatges A...."
Les portes del Bús es van obrir vam carregar les maletes i vam pujar depressa. Anava ja ple, ja que vam ser els últims de recollir.Enfilavem tot el llarg del passadis desitjant a tots, el bon dia. La gent anava mig adormida i gairabé no ens contestaven el bon dia. Arribem al nostre seient i allí hi havia une vellete arrupida pel viatge i la calefacció del bús. Nosaltres reclamavem els nostres seients, quan de sobte sentim uns crits. Venien de la part del devant i aclamaven de seure ràpidement. Eren les veus del conductor amb pressa, i la guia per posar ordre. La velleta no volia sortir del seu somni ni deixar el seu seient calentet i aquí va començar el sarau. Que si posis allí, que si canviïs allà, no, si... La guía nerviosa, el conductor sense comentaris, ja que li esperaven més de 600km. per endavant, en fi moments molestos i delicats.
Un cop restablert els mals entesos i asseguts als nostres respectius seients, l'autocar va seguir el seu camí. 
Però, tot no era flors i violes. Conxita, la meva estimada amiga li va tocar viatjar al costat de la iaieta i aquesta desprenia uns afluvis molt desagradables. La Conxita, ja no podia més, per tant va decidir instal-lar-se als seients de la part del derrere a l'últim seient del bús. Sort que no te la desgràcia de marejar-se.  Jo, de tant en tant feia servir el perfumador que porto dins la bossa i amb això anavem trampejant.
Primera parada per esmorzar: quasi tots vam anar a buscar el cafè amb llet, altres una taronjada i altres se'l van endur de casa. L'entrapà de la iaieta va ser una altre cosa: Va seure, va obrir la bossa, va treure el tovalló i el pà, un tomàquet, fins i tot oli... Segur que devia ser l'entrepà més bo del món, però particularment tot allò, em va fer mals oguris. No sé, no em semblava bé, que parés la seva propia taula al Restaurant.

Contratemps darrere contratemps anavem vivint anècdotes, algunes curioses. Els àpats següents van ser un desastre. No volia segons quin menjar, ja que a la pobre, deia que molta cosa li feia mal de panxa. No volia sortir de nit, protestava per tot, però malgrat tot, l'agencia la tractava a cos de Rei.
 El marit de la guia, una nit la va portar a veure Les Llums amb un cotxe particular així la Sra no es va cansar ni va agafar fred. 

Va arribar a les nostres orelles que la iaieta, confessava ser adinerada i que si podía viatjava amb l'agencia de Viatges A... un o dos cops al mes. Vam deduir que si era clienta, per això tenien certes atencions. 
Francament de la manera que vestia, el comportament, les maneres i altres, no tenia la pinta d'estar gaire ben aposentada. Però, com tots sabem "a la vinya del Senyor hi ha de tot".

Els ensurts van continuar, la Conxita per voler-la ajudar, no sé com, van quedar.se, per uns instants, tancades dins el bús, això va fer, que sense adona-nos, el grup es distancies i les vam perdre a les dues, una bona estona. Sort dels telefons mòbils. En fi, un cabàs ple d'anècdotes
El què seguíem  troban estrany i no deixàvem de repetir com una persona amb diners tingués certs mals comportaments: mal vestida, mala olor, manca de salut, molta necessitat d'anar acompanyada... Repetides vegades, sort va tenir de la Sra. Conxita. Quin viatge!!! 
Amb tot això, m'oblidava de les llums de Lyon, no vam veure res. Vam preguntar als habitants de Lyon sobre les festes i vam saber que la festa començava la nit del dia que vam marxar. Aquí, posarem un punt negatiu a Viatges A... .
Dies més tard vaig saber que podíem  veure videos de les Llums  de Lyon per internet. Vam buscar i efectivament:
- Quina passada!!!. Veure els lleons i les persones per les façanes, tot fet amb proyeccions i efectes de llums. Fantàstic!!! Al final crec que va ser millor veure-ho així. Bé, qui no es conforma és perquè no vol. Potser amb tanta gent, el dia de la gran festa, ens haguerem perdut
 Bé, la cosa va quedar aquí. 

 Un temps després.
Barcelona, 6 de maig del 2014. Parada de metro Reina M.Cristina. En aquesta parada baixo per anar a l'Esglesia de Santa Gemma i a quí veig demanant caritat? La quiquineta, la iaia del viatge a Lyon. La senyora que ens va fer passar tantes penúries i que tenia tants diners.
No vaig poder estar-me'n de dir-li alguna cosa. Havia d'esbrinar tot allò, ja feia tres dies que la veia allí plantada, amb els mateixos vestits del viatge a Lyon: mitjons al garró, un barret de llana enfonsat fins a les orelles, el carret de la compra ple d'estris... La meva curiositat em consumia.
 Lentament, com si tingués por, em vaig acostar, si he de ser sincera molt esporguida i vaig preguntar-li si era la senyora del viatge a Lyon, a la qual cosa em va respondre positivament. Si!!! era ella, la senyora adinerada. Doncs, què feia allí, demanant caritat? 
Em va explicar que cada dia venia a demanar, des de feia molts anys,  malgrat el fred, el vent o la pluja hi anava tots els dies de l'any.
No hi havia persona que no li deixés caure algún centimet.
Jo, puc constatar que els tres dies que la vaig veure allà plantada, dreta, fos l'hora que fos, marxava cap a casa seva amb la panereta de vimar plena. Vaig quedar tan parada de tot al que us explico que no vaig poder fer més preguntes. Vaig quedar muda per la resta dels dies. Passava, la mirava, li donaven uns diners i no li deiem res. El panorama era molt desagradable.
La segona setmana, 13 de maig una altre vegada el mateix. Aquest tres següents dies vaig descobrir que dos cops al dia plegava la paradeta i entrava a la sacristía de l'Església de Santa Gemma s'hi estava com uns deu minuts, més o menys. A descobrir el què hi anava a fer.
Cada vegada que passavem per allà, no deiem res, el meu marit es limitava a posar-li un diners  a la panareta i fins i tot estrategicament em va fer unes fotos al costat d'ella, les quals no publicaré per allò de... preservar la intimitat.
Amb tot això, us demanareu què fèiem  per allí aquestes dues setmanes del 6 i el 13 de maig? Molt censill hi ha la clínica molt a prop on per aquestes dades em van operar de cataractes. Els dies d'ingrés quan no tenia metges anavem a passejar fins l'Església esmentada i pels grans Magatzems que hi ha a la Plaça Reina M. Cristina. 
Aquí acaba una història que haguera pogut ser feliç però entre coses i altres el final és trist.

Vet aquí, que no és or tot el que llueix.

Publicar un comentario