BANYOLES
No sé per què fuges de mi, jo, donaria el cel per abraçar-te.
Recordo un dia de tarda assolellada, acaronats veiem com la brisa de la tarda feia moure l’aigua de l’estany.
Aigües profundes de l’Estany de Banyoles, si poguéssiu parlar!. Quantes paraules i secrets hi deuen haver en les seves fondàries.
Les hores anaven passant sense adonar-nos, que començava a fosquejar.
Havia arribat l’hora de la nostre última mirada sabíem que l’acomiadament, aquesta vegada, podia ser llarg.
La vida ens havia portat diverses vegades per camins diferents, tot i així, el nostre amor seguia ferm i sabia esperar.
Aquesta vegada pressentia que seria diferent, sentia dins meu una solitud que m’envaïa, de fet, ja l’havia sentit altres vegades.
Ara només volia sentir els seus braços enroscats al meu coll, per darrere vegada.
Et miro i no em veus
Et canto i no m’escoltes
T’escric i no respons
T’has atresorat dins un silenci, on, no puc penetrar. S’ha perdut aquella força, aquell encant immortal i, d’aquella febre irracional ha sorgit: tristesa, rancúnia, malenconia...
Quina persona estranya acaricia els teus cabells, sempre despentinats.
Qui et bufa darrera les orelles, que tant t’agradava.
Sóc a taula, tota sola i recordo particularitats de temps passats, que no tornaran.
És veritat que arriba un moment de la vida que tot s’esmicola i no podem torna-ho a reproduir, però sempre queda alguna cosa que ens ajuda a remuntar i sortir de la malenconia esdevinguda anteriorment.
MARISA, 09-09-2013
No hay comentarios:
Publicar un comentario