L'ORIOL I EL TREN

Aquest relat està dedicat al meu admirador Sr. Joan.

Per allà, l’any 2000
M’estava a Badalona, allà és on, els meus pares van deixar reposar els seus ossos quan van acabar de navegar per el món. Allà és on jo treballava, allà és on vaig conèixer el meu marit, on ens vam maridar i allà és on ara ja no m’estic.

Amb molta il·lusió, amb llevava pel mati a les 6h. A vegades encara era fosc, agafava el tren de les 6,45h. per fer de cangur del meu estimat primer nét. Allà és on tampoc hi vaig, doncs la vida fa molts tombs i tot arriba que s’acaba.

Tren amunt, autobús avall, arribava a Barcelona als vols de tres quarts de vuit a casa de la meva nora i el meu fill. La parella se’n anava tot seguit a treballar, el nen encara dormia.

Quan el nen es despertava i fèiem les feines pertinents, sobre tot realçar-li totes les seves qualitats, tota la seva bellesa de nadó, marxàvem a voltar tots cofois, fins l’hora de dinar.
Més en davant les passejades van ser més llargues fins i tot m’atrevia a agafar el tren cap a Badalona, sobre tot perquè l’itinerari diari fos més divertit. Per tornar era el meu marit que ens acompanyava amb el cotxe. El posàvem a darrera, en el seu tron reglamentari i..... - Apa! Cap a munt un altre vegada.

Però, el viatge el feia d’amagat doncs sabia que a la meva nora no li agradaria massa el pla, de transportar la criatura a munt i a vall.
Deixant de banda les critiques, les enfadades, i tot el que la passejada llarga podia comportar, molt conscient del que feia, jo seguia amb els nostres viatgets matinals.
Fins que un dia el meu nét (que va començar a parlar molt aviat) va imitar la locutora del tren. “Popera padada Baaalona”. Aquí va ser, on és va descobrir el pastis i tothom va sospitar. Ja no era vàlid fer les coses d’amagat i com diu el refrany “Secret de tres, descobert és”

He volgut explicar aquesta petita anècdota, que pot ser, que escrita no tingui tanta gràcia com parlada però, si més no, aquí queda com a record.
La criatura tan petita i tanta xerrera. – Valguem Déu!
- Ah!. Me’n oblidava, d’aquesta fita, tal com diuen “La sang no va arribar al riu”.
- Però, a part us dono un consell. “Abans de fer una cosa, pren consell si és perillosa”.
MARISA
26/11/2007