L'ORGULL

De petits ens deien que l’orgull era un pecat.
Encara que haguem rebut molts consells per no caure en aquest...........? Podríem classificar-ho com un sentiment individualista?

Amb qualificatiu o no, l’orgull només serveix per alimentar l’egoisme que tots portem dins i que moltes persones el tenen bastant accentuat, sense adonar-se que fan mal i es fan mal.

L’orgull produeix una impossibilitat de desenvolupament tan gran en el cos i dins de cervell, que les persones que ho pateixen no saben veure la seva diminuta personalitat. Viuen en un Univers particular.

Ja ho crec, que es bonic estar orgullós de la família, dels nostres propis fets i de com som. Però de vegades es troben persones amb un orgull molt acusat i insuportable.

Hi han alguns sistemes per abandonar l’orgull, una d’ells és aprendre a perdonar i acceptar el perdó dels altres.
Tan dolent és reconèixer, que potser aquella persona ho fa més bé que tu?

Una vegada em vaig oferir a una amiga a corregir-li les faltes d’ortografia, no vaig obtenir resposta, vaig pensar que l’havia ofesa; em vaig sentir tan avergonyida per el que havia fet que no vaig tornar a dir res més.
Segueixo llegint els seus escrits. - Per favor!! - No hi ha ningú del seu voltant que la pugui ajudar, que li pugui dir que s’equivoca. Penso, que potser no es deixa o no reconeix els seus propis defectes? Tan greu és demanar ajuda per saber una mica més del tema, i així poder fer gaudir una mica més al lector ?

Hi ha persones que en les reunions només elles tenen dret a esposar la seva opinió, quan un altre membre present vol dir alguna cosa, no el deixen. Llavors a més d’orgull si afegeix la prepotència, ridiculitzant el pobre interlocutor.

Perquè no demanar ajuda? – Ho tenim que fer només quan estem malalts?
Hem d’acceptar que per més èxits que tinguem o per més viatges pel món que haguem fet, no estem aquí per presumir.

El pas per la vida m’ha ensenyat a guardar la roba abans de posar-me a nedar, però tot i això, torno a caure en el parany de la sinceritat.
No serà que amistat, sinceritat, orgull i humilitat van de la mà i no s’entenen prou bé?
Es diu que amb: “Les veritats es perden les amistats” - Doncs sí, malauradament ho tinc comprovat!!
El filòsof Francès August Comte va dir: “Molt més que els interessos, és l'orgull al que ens divideix”

Fa poc vaig sentir un comentari similar sobre el tema de l’orgull. La persona que parlava, estava realment amoïnada per tota aquesta qüestió, segons ella, havia perdut uns quants amics per replicar de tant en tant quan veia alguna persona que parlant li pujava l’envaniment. L’altre persona li va respondre: Quan et trobis una persona amb tanta fatuïtat, altivesa , que està pujada en el núvol de la majestuositat i amb molta boira, deixa-la que gaudeixi tota sola del seu moment, pensa que no veurà mai el camí per baixar.

La nostra personalitat es tindria que cobrir d’humilitat.
La nostra humilitat es tindria que engrossir, per poder vèncer quan recau sobre nosaltres aquest sentiment d’orgull.
Tindríem que saber reconèixer la nostra pròpia fragilitat en tot aquest tema i altres.
Llavors, potser quan miréssim per la nit les estrelles no sentiríem tanta soledat.
Comprendríem que no som tant com ens creiem i que el que som, és una petita part d’un gran Univers.

Marisa, 17/2/08