UN VIATGE INOBLIDABLE

És possible, canviar el tarannà de vint anys de la nostre vida, amb deu minuts.



Protagonistes: Judith, Ruben, Noemí i altres


Data: 14 de Maig del 2001
Aquesta era la data del casament de la Judth i en Ruben.


Ella tenia 22 anys, encara que fos tan jove ja era encarregada d’uns prestigiosos magatzems de Barcelona.
Ell tenia 3o anys veterinari i amb força clientela. Van començar a festejar quan ella tenia 14 anys. Les seves famílies, els van veure tan madurs en la seva relació que els van recolzar amb tot i els van deixar anar a viure plegats malgrat l’edat. Naturalment els van tenir que ajudar molt, doncs la parella estaven posats de ple, en els seus estudis.
Després de conviure durant vuit anys junts i feliços, va arribar el dia senyalat. Van triar per casar-se el 14 de Maig del 2001

Encara que jo sia molt amiga de la família no deixo de reconèixer que tots plegats són una gent ben rara.
Quasi en tots els casaments sento a dir de la boca dels nuvis: - “Aquest és un dels dies més feliços de la nostre vida”. No vaig sentir en cap moment del dia, que en Ruben o la Judith pronunciessin aquestes paraules.
No era perquè no ho fossin de feliços, era perquè ells i la seva família sempre ho estaven de contents i feliços. No necessitaven una festa per sentir-se’n més, encara que fos el seu propi casament. Per ells, era pur tràmit. Com us he dit una gent molt peculiar

La Judith i en Ruben, començaven el viatge de noces dos dies després del casament, per tant es van quedar amb els convidats fins altes hores de la nit.
No van poder fer coincidir, la festa amb la data del viatge, per això la demora.

Les vacances del viatge de noces, consistien en un creuer per el Mediterrani.
Sortida del port de Barcelona fins a Grècia amb diferents escales.

Durant el viatge van enviar moltes postals a la família i amics, en cada noticia rebuda, traspuava aquella gran felicitat innata de la peculiar família.

Al cap d’uns quants dies vaig trobar les dues consogres, per cert una mica amoïnades perquè feia dies que no havien rebut correspondència. Naturalment vaig treure llenya del foc. Aquelles dues dones semblaven ben preocupades.

Quan havien passat vint dies del viatge vam saber el que passava.

Vaixell “Transmediterránea”, 5 de Juny del 2001

Estimats pares:

Fer un viatge similar és una experiència inoblidable, el vaixell sembla una gran casa sobre el mar. Hi ha blocs de pisos que no són tan grans.
Els menjars estan posats decorativament en taules de totes mides, pots menjar el que vulguis i quan vulguis i les nits, ooooooooh les nits, les nits són espectaculars sobre tot si podem sortir a coberta una nit d’estrelles, en aquells instants sóc una estrella. I si portes un bonic vestit, llavors la nit és de cine.
Tot això és el que anava explicant la Judith.

El vaixell està fornit de tot, no hi manca de res. Sales de cine, de ball, de golf, cabines de vapor i massatges, piscines d’aigua calenta i freda, en fi una delícia.
Avui el capità del vaixell ens fa una conferència i visita il·lustrada per veure la seva cabina i els comandaments. Després sessió de cine i o el que vol sortir, és un altre opció doncs estem ancorats en el port de Nàpols. Diuen que és una ciutat molt bonica, nosaltres hi baixarem demà
En Ruben no vol venir a fer la visita amb el Capità, diu que és un home carregós i que prefereix fer una bona mig diada, després ja farem alguna cosa junts.

Quan va acabar la visita amb el Capità, no trobava en Ruben per en lloc, per tant vaig decidir preguntar a un grumet el qual em va enviar a la recepció.
Mentre seguia sense trobar en Ruben.
El senyor de la recepció em va dir: està vostè segura que el seu marit no està apuntat en cap activitat extra? Ho vaig a mirar en el registre i sortirem de dubtes.
Efectivament senyora el seu marit deu ser encara a la piscina doncs tenia un massatge corporal concertat. Espai 24, sala 8, cabina 5, dirigit per la senyoreta Noemí, tot dret i a l’esquerra. Que passi vostè un bon dia.

Quin home més eixut aquest encarregat!! – Vaig pensar, i em vaig decidir a fer l’excursió.
No penseu que va ser fàcil trobar-ho. Però per fi, després de girar per corredors i passadissos vaig arribar a bon port.

Al entrar en el espai de les piscines hi feia una calor espantosa sort que portava un vestit ben escotat. Mirant, mirant vaig localitzar les cabines de massatges també hi havia el llistat amb els noms dels massatgistes, les persones concertades i els horaris. Vaig posar el dit en el llistat i.............SÍ!!. Allà figurava el nom del meu marit, l’hora era per les 6 de la tarda fins a les set i quart. Per tant com que eren les set menys vint encara els trobaria i potser m’hi podria apuntar.
Vaig trucar la porta i vaig entrar................................

La habitació estava en penombra, hi havia espelmes per tot arreu; en Ruben estava reposant sobra la llitera de massatge, la Noemi estava de genolls sobre la part baixa abdominal d’en Ruben. Tots dos amb una nuesa integral. La Noemi era una noia d’uns 20 anys una mica torradeta doncs era una noia de color, tenia un coll com un signe, el cabell llis i recollit, feia anar tot el seu cos com onades repetitives un dia de brisa forta. Els seus pits turgents anaven fregant el pit vellós d’en Ruben, mentre amb les mans plenes d’oli li feia massatges sobre les espatlles. Ell, tenia els ulls closos i una respiració agitada volia besar-la però no podia aixecar-se. No s’havien adonat de que jo era allà.

Era desesperant, va ser depriment. No se el que vosaltres hauríeu fet. Jo, desorientada no vaig dir res i tal com vaig entrar vaig sortir.
El cap em rodava, no trobava la nostre habitació, anava d’un cantó a l’altre, suava i tenia fred, sense plorar em queien unes llàgrimes grosses que em tapaven la visió. Sense pensar més, vaig parlar amb el Capità i com que encara estàvem ancorats, vaig poder desembarcar. El Capità, va ser molt amable i em va ajudar moltissim, com si fora una emergència va mirar per internet el vols de Nàpols cap a Barcelona.
Teníem sort n’hi havia un vol a les nou de la nit. El capità em va procurar un taxi i així es va acabar el meu viatge de noses i pràcticament la il·lusió de la meva vida.

Sis mesos després vaig saber que en Ruben tornava al poble amb la Noemi i els seus dos fillets negrets. Aleshores em vaig replantejar el meu estat doncs no el volia tornar a veure.
Si ell tenia tantes penques, jo no arribava a tant. Amb conseqüència, vaig decidir amb consentiment dels meus pares desaparèixer.
Ara, m’estic en un poblet de la castellana Almeria, d’on cada mati i cada vespre faig trenta km. Per anar a treballar.
Treballo en la mateixa empresa de Barcelona doncs al exposar el problema van fer un simple trasllat.
Ja veieu el que va comportar deu minuts de plaer.

MARISA, 22/2/08