Diari d’un dia primaveralEl dilluns passat dia 28 de Maig, vaig sortir ben d’hora pel matí; malgrat que el cel estava tapat i era un dia gris es respirava primavera.
Per el camí la vista se’m va regalar amb un camp de groselles que sorgien altives d’entre les verdes espigues.
Aquesta meravellosa catifa de coloraines estava envoltada d’arbres encara molt verds malgrat la sequedat d’enguany. I per entre mig dels arbres que es movien per la brisa matinal, s’entreveia la Masia “Maspons”, més avall la “Vaqueria” i les seves respectives flaires de tot el divers bestiar.
Seguint el camí i aixecant la vista malgrat la mica de boira baixa que hi havia, es podia contemplar l’església de Sant Pere envoltada de torretes, noves i velles. Més a l’esquerra i més difuminades per la boirina les muntanyes: Els cingles de Bertí i el Fai.
El panorama em feia sentir bé, relaxada, tranquil·la, gaudir d’un paisatge similar avui dia comença a ser difícil, sigui per la feina quotidiana o altres.
Però quan vaig baixar la vista l’encanteri es va trencar, el paisatge no era el mateix doncs tot una nova generació de edificacions havia crescut erigint-se allà on hi havien camps de conreu.
No em disgusta si els totxos estan posats en vertical o horitzontals, el que em fa una mica de basarda són els nous vinguts.
Sempre es té por de quelcom desconegut, però tampoc és ben bé això.
La pregunta directe seria.
Hi haurà civisme? Posaran gossos en el balcó? Llençaren els papers per terra? Cridaran i posaran la música forta a deshores? Es podrà discutir raonablement el problema amb el veí?
I un sense fi de incomoditats que sempre brollen quan les persones no pensem amb el pròxim.
En fi és un sentiment que m’ha vingut al cap, al veure el paisatge desgavellat. Tot perquè som massa gent, no hi cabem i ens tenim que estrènyer.
Ah!! i no oblidem mai que el poder, la prosperitat i els diners mouen Muntanyes.
MARISA, 1 de Maig 2008
No hay comentarios:
Publicar un comentario