

EL TRACTAMENT DE CORTESIA
De ben petita la família sempre m’havien anomenat nena, mai m’havien cridat pel nom; així ho feien familiars, parents llunyans i gent propera.
Quan em vaig casar i si anava sense el meu fillet, en els Restaurants i Botigues m’anomenaven amb el tractament de “senyoreta”. Això va durar molts anys
Una nit d’aniversari, sopant amb el meu espòs, el cambrer es va acostar i em va dir: - "Senyora, en estat bé els llagostins"?
En aquell moment me’n vaig adonar que els meus quaranta cinc any, m’havien canviat el meu aspecte juvenil.
No sé el que havia passat, però aquella senyoreta no va tornar mai més.
Ara, ja tinc vuitanta quatre anys sóc àvia i besàvia. El meu besnét es casarà el proper mes de Setembre i espero arribar-hi amb les millor condicions.
Tot això ho he escrit perquè vull donar les gràcies a les persones que la setmana passada em van cedir el seient quan vaig pujar al tren. Només al veure’m es van aixecar amb una cortesia, tendresa i amabilitat com feia temps que no havia vist. Avui dia, poques vegades podem experimentar sentiments tan profunds, com per exemple, el del civisme.
Gràcies per donar una lliçó de delicadesa, afecte i educació a altres persones que posen els peus sobre el seient i giren la mirada cap un altre lloc quan no els convé el que veuen.
Malgrat la meva edat, continuo tenint l’aspecte juvenil, camino dreta sense bastó i sempre carregada amb un bon cistell ben ple. Però, els anys no passen en va.
Ara el tractament a la meva persona com bé suposeu, ha tornat a canviar. Actualment, fins i tot el meu fill em diu iaia.
MARISA, 26 de juliol / 08
De ben petita la família sempre m’havien anomenat nena, mai m’havien cridat pel nom; així ho feien familiars, parents llunyans i gent propera.
Quan em vaig casar i si anava sense el meu fillet, en els Restaurants i Botigues m’anomenaven amb el tractament de “senyoreta”. Això va durar molts anys
Una nit d’aniversari, sopant amb el meu espòs, el cambrer es va acostar i em va dir: - "Senyora, en estat bé els llagostins"?
En aquell moment me’n vaig adonar que els meus quaranta cinc any, m’havien canviat el meu aspecte juvenil.
No sé el que havia passat, però aquella senyoreta no va tornar mai més.
Ara, ja tinc vuitanta quatre anys sóc àvia i besàvia. El meu besnét es casarà el proper mes de Setembre i espero arribar-hi amb les millor condicions.
Tot això ho he escrit perquè vull donar les gràcies a les persones que la setmana passada em van cedir el seient quan vaig pujar al tren. Només al veure’m es van aixecar amb una cortesia, tendresa i amabilitat com feia temps que no havia vist. Avui dia, poques vegades podem experimentar sentiments tan profunds, com per exemple, el del civisme.
Gràcies per donar una lliçó de delicadesa, afecte i educació a altres persones que posen els peus sobre el seient i giren la mirada cap un altre lloc quan no els convé el que veuen.
Malgrat la meva edat, continuo tenint l’aspecte juvenil, camino dreta sense bastó i sempre carregada amb un bon cistell ben ple. Però, els anys no passen en va.
Ara el tractament a la meva persona com bé suposeu, ha tornat a canviar. Actualment, fins i tot el meu fill em diu iaia.
MARISA, 26 de juliol / 08
No hay comentarios:
Publicar un comentario