RELACIONS DRAMÀTIQUES

PROMETATGE TURMENTÓS


Estava molt enamorada d’en Joan un xicot que només em donava carbasses. Tota la gent em deia que era una ruca per anar-li tant al darrera i pensar a totes hores amb ell, doncs em deien que jo, estava condemnada per vestir Sants.
I si per algun cas ens caséssim aquesta unió no sortiria bé.
Però jo anava aguantant i esperant el miracle de que en Joan em volgués una quarta part del amor que jo li venerava.

Jo el vigilava per entre mig de les cortines per poder veure on anava i fer com si ens trobéssim, també esperava les hores d’acabament de la seva feina.
En fi, feia mans i manegues per poder topar amb ell, esperant que algun dia em digués una bonica paraula doncs això em donaria confiança per poder seguir esperant i pensant que un dia podríem anar a fer un refresc plegats. D’aquesta manera va continuar la nostra cordial relació, esperant i sempre esperant quelcom que no arribava mai, però que jo no perdia l’esperança de que algun dia em demanaria relacions i podríem sortir agafats de la mà i dient-nos coses boniques.
Tinc que confessar que sentia enveja de totes les parelles que m’envoltaven.
Quan anava a fer algun encàrrec sempre sola, em mirava en els miralls dels aparadors i veia la diferència amb les noies que em passaven al pas. Sentint-me tan lletja i sola.

En el mateix poble, hi havia la Lissa, noia molt intel·lectual que sempre festejava en Joan i que moltes vegades vaig arribar a pensar que em feria ombra, però no va ser així. El temps em va demostrar que la seva amistat era això, una simple amistat per canviar-se els llibres i fer alguna xerradeta de tant en tant.
El que si puc dir, és que en Joan admirava molt el talent de la Lissa i els seus coneixements, confesso que això em tenia sempre molt inquieta i em treia de polleguera.

Tal com havia somiat, un bon dia en Joan em va demanar relacions. Tothom del poble, van posar-se les mans al cap, però al final la gent si van acostumar a veure’ns junts rambla amunt rambla avall i van veure que la cosa anava seriosament.

Jo era feliç, em sentia radiant i sabia que algun dia en Joan arribaria a estimar-me igual o més del que jo l’estimava.

Va passar un any i mig i el festeig entre nosaltres dos seguia. Particularment us diré que no era el que jo havia esperat sempre, però m’havia fet a l’idea de que en Joan era una pica fred i no gaire romàntic.

Va arribar el dia de la boda i les paraules de compromís per part del capellà i tots nosaltres.
Quan en Joan em prometia fidelitat i em posava la aliança va mirar a la Lissa que per cert no he dit que va ser la meva dama d’honor.
Aquella mirada no la podré oblidar mai, ja m’haguera agradat algun dia, una mirada com aquella.

Quan feia sis mesos que érem casats ja no podia resistir més aquella fredor i vaig començar a investigar però passava el temps i no descobria res.

Un dia dels que vaig anar a la perruqueria, la perruquera no em va poder atendre per la qual cosa al cap de vint minuts ja era a casa.
Quina sorpresa, hi havia la Lissa a casa prenent cafè amb en Joan.
Al veurem es van separar doncs estaven molt juntets en el sofà; ella al veurem, va fer un sobresalt i li va caure el llibre que tenia a la falda, ell també es va posar dret i tots dos van engegar un rosari de........., com ho diria, disculpes, justificacions, descàrrecs. Que sé jo!!
Lissa va marxar i ja podeu pensar el que va passar, en que es va convertir la nostre llar.

Dos o tres mesos desprès quan em pensava que tot havia estat un ensurt me’ls vaig trobar un altre vegada en un banc solitari al final del poble; com que no m’havien vist vaig poder escoltar-los i aquí va ser quan ho vaig descobrir tot.

La Lissa estava embarassada, en seguida em vaig pensar que la criatura era d’en Joan doncs com que per la meva part no em podíem tenir, vaig pensar que havia anat a buscar a fora el que no tenia a casa.

No, no era això estimats lectors. El problema és que el embaràs de la Lissa segons jo comprenc, era per ser una degenerada doncs tenia una amiga com a parella i el obstacle que portava al ventre era d’un company de feina amic d’en Joan.
També vaig escoltar les confessions amb veu baixeta del meu marit a la seva estimada confident.
En Joan li explicava que no hi havia manera d’acostumar-se a tenir cap relació amb una dona per la seva condició d’homosexual.

Quin fàstic, i tantes mentides!. Perquè no em deien la veritat de bon principi, tan ruca represento?. Com em podia pensar que tants canvis de llibres i tantes confidències aniria a desembocar en una cosa tan enrevessada.
I tot, sabeu per què? Per el que diran la gent del poble. Ells s’han cobert les espatlles a costa de la meva innocència. Ara si que em quedaré per vestir sants.

No posaré pas en pràctica el que diu el refrany:
“La qui es gronxa per Sant Joan, ben aviat troba galant”.

MARISA, 13/9/08