LLEGAT
Feia un any que el Rei s’havia quedat vidu. Tots els nobles, vassalls i gent que l’envoltava li van pregar de tornar-se a casar, dient-li: - Sa Majestat tindria que trobar muller, penseu que algun dia, igual que la reina anireu al cel a reunir-vos amb els morts; encara que sembli mentida, a tots ens arriba aquest moment.
Que seria de nosaltres i els altres vassalls sense que ningú ens guiés? Li deia el poble.
Teniu que triar una xicota que us agradi i que pugui donar-vos descendència. Així quan vostra Majestat deixi aquest món, el poble no quedarà desemparat.
El Rei va pensar que els seus vassalls tenien raó i va recordar-se de una fadrina que vivia en unes casetes petites, a la vora del riu.
Era preciosa i tenia uns ulls blaus com el cel, semblava molt intel·ligent. Aquest detall aniria bé per ajudar a regnar. No hi havia cap altre que li agradés tant. Ben segur que els nens que tindrien, serien els adequats per portar el poble el dia de demà.
El Rei va voler esbrinar qui era la noieta dels aigua molls per poder-li declarar el seu amor, però no va obtenir resposta. Ningú sàvia res. Només va poder saber que sa mare era blanca i son pare era ros.
Llavors va pensar, que dirien nobles, vassalls i els altres reis, que es maridés amb una donzella que ningú coneixia?
Tothom se li posaria en contra, per tant va decidir no pensar més en ella.
Fragment de: “Sa fia del sol i la lluna”, rondaies mallorquines.
Versió:
Marisa, 24/02/2009
No hay comentarios:
Publicar un comentario