El cafè o el te, són elements, els quals ens fan gaudir de llargues vetllades. Després d’un àpat assaborir aquestes begudes, sembla que tot sigui més agradable, també pot incloure una mica de màgia segons els moments.
EL PREU
En Jaume és un amic de fa poc temps que està preocupat pel seu pare.
Fa poc, m’explicava que el seu pare en acabat de dinar té costum de pronunciar unes frases, les quals tracten dels valors humans: respectar la puntualitat, comportaments a taula... Cites com ara: el qui té el cul llogat no seu on vol, el peix gros es menja el petit... etc.
En Jaume diu que escoltar totes aquestes converses el treuen de polleguera, que no les suporta i que ha de marxar a treballar per no perdre els estreps.
Fa poc per causes de la feina en Jaume va ingressar el seu pare en una residència, i d’aquesta fita ens vam fer amics. Ell i jo.
Fa dos dies, com cada setmana en Jaume va anar a visitar el seu pare i al mateix temps era el dia que dinaven plegats. A l’hora de prendre el cafè, aquell dia el Sr. Joaquim tenia la mirada trista, remenava el cafè amb sacarina lentament, en Jaume el seu fill, al seu costat es preguntava on era tota aquella verborrea de son pare en acabar el dinar.
No va haver d’esperar gaire més, després d’una explosió d’estossecs roncs i unes respiracions profundes acompanyades de gemecs, va sentir la veu del seu pare que li va dir: “Tots tenim un preu”. En Jaume va reconèixer aquell to de veu que feia dies no sentia i que el treia de polleguera. Com sempre, al sentir-lo li entrava la pressa i marxava esperitat.
Mentre conduïa cap a la feina anava pensant què havia volgut dir aquell dia el seu pare amb aquelles paraules de “tots tenim un preu”. Repetides vegades anava preguntant-se? – Quin preu?. El d’ell, el meu, si és que en tinc?.
----
En Jaume m’havia dit que s’havia pagat la carrera treballant en un magatzem on embalaven paquets i etiquetaven, havia pogut mantenir un fill i havia estat hipotecat. La separació amb la Júlia, la seva dona, també li va comportar grans despeses, malgrat tot, va poder obrir consulta pròpia després de la seva llicenciatura. La seva especilitat va ser veterinària. Jo me l’escoltava encisada com fan els bons amics o amigues. Tot d’una va callar i vaig veure com l’adduïa un núvol espès, dins el qual veia com li venia altre vegada la mateixa pregunta. –Tenim un preu?
---
Posar preu del que pot valer una persona és molt difícil, però, tot i així, hi ha persones que sí s’atreveixen a fer-ho.
Si la persona és cultivada, ha llegit i ha estudiat molt, segur que és més valorada que un altra que no tingui estudis. Llavors, jo pregunto, com s’ha pogut fer aquesta valoració?. Potser han sospesat tots els llibres què ha llegit la persona culta i amb una regla de tres, més o menys han pogut saber el seu preu?
Bé, segur que aquest tema portaria cua.
Cenyint-nos en el que diu el relat, crec que si el fill penses en més profunditat les paraules del seu pare en lloc d’atabalar-se i marxar, perquè, potser no les considera prou importants en aquell moment, veuria que el seu pare està reclamant la seva atenció.
El Sr. Joaquim s’està planyent perquè té la sensació de ser menyspreat i creu que mai no ha estat massa escoltat pel seu fill, el qual sempre ha estat ocupat a l’hora d’escoltar alguna cosa.
- No ho sé, tot plegat... podríem parlar d’egoisme? – Però, per part de qui?
Totes aquestes històries de pares i fills són molt complicades, el que si puc dir que es necessita un cabàs de paciència i que cal emprar-la amb cura i sense presses, perquè és el que ajuda a obtenir la bona convivència.
MARISA,
30/08/2010
No hay comentarios:
Publicar un comentario