LA MASIA DE L'EMPORDÀ

Vista de l'Empordà

Un dia de pesca per les aigues de l'Empordà

RELAT

Era un dia calorós del mes de juny. Semblava que volia ploure, el núvols tapaven tot el cel, això i la calor va convertir la tarda en xafogosa i lenta de passar.

 Desitjava que arribés les primeres hores de la nit per poder respirar.

Encara no havien arribat els convidats i el meu cos només feia que queixar-se.

Asseguda amb una llimonada fresca a la mà esperava el què ja volia que hagués acabat.

Com cada any per aquestes dades faig un berenar per unes 10 o 15 persones, per les que durant l’any  ens hem vist en més freqüència.

Escoltem música, hi ha algú que recita, algú que canta, algú que explica les seves coses íntimes i altres que encara són més agosarats quan veuen una mica, però sense perdre l’educació ni el respecte pels altres convidats.

Tots aquests amics estan contents de venir a les meves festes diuen que  sempre troben alguna nova persona per introduir a les seves colles d’amics.

Mica en mica la fresca es va deixant sentir i tots els mals humors s’esvaeixen

Ja fa sis anys que faig aquestes reunions i els que ho saben i no han vingut mai s'hi apunten i s’ho passen d’allò més bé.

Vaig començar a fer-les quan junt amb el meu marit vam visitar una tardor tota la comarca de Girona.

Girona m’enamora diu la sardana i així va ser. Vam quedar tan encisats d’aquell trocet de l’Empordà on escriptors i artistes hi han deixat la seva empremta que poc ens va costar instal·lar-nos per sempre més, en aquell racó de món.

Alguns familiars van venir a ajudar-nos a treure l’herba de tot el voltant de la finca. Vam aixecar i derruir algunes parets de la masia. Vam netejar la piscina, la vam pintar i moltes altres coses més.

Un cop tot acabat, a un amic se li va ocórrer de fer-ne una casa rural i llogar habitacions. Amb ajuda d’algunes persones enteses en el tema ho vam tirar endavant però l’invent no va tenir gaire èxit. Bé, l'èxit que nosaltres desitjavem. Al final només vam aconseguir les visites de parelles per passar-hi una nit o dues, i això no entrava dins els nostres pensaments.

Al cap d’un temps per ensurts que arriben a la vida, per nosaltres, va perdre la màgia i l’encant que ens produïa aquell lloc i ens ho va comprar l’Enric, un amic de la colla.

Aquest senyor no hi és quasi mai i amb el seu permís nosaltres hi anem de tant en tant.  

Som com a casa però sense les responsabilitats de les despeses que comporta ser-ne amo.

 Segons el Sr. Enric, ell, està content, sempre repeteix que va fer una gran inversió.

Per nosaltres també ha estat positiu, ja que com he dit hi anem sempre que volem. Allí hi passem la tarda o el matí recordant temps millors i seguim organitzant les festes què vam començar de més joves. L’amic Enric no és un gran amfitrió per això ens ho deixa a nosaltres, a més tenim l’ajuda de la Mati i el seu marit.

El Sr, Enric va fer una caseta de fusta annexa a la masia per posar-hi masovers i des d'aleshores hi viuen la Mati i en Jaume. Són una parella molt agradable i treballadors. Tenen la casa i el jardí, de cine.

Fa anys que el meu marit ja no està amb nosaltres i com ell, també, molts altres de la colla, però, jo segueixo organitzant tota sola les festes inoblidables per a tots aquests amics que ho esperen amb alegria i els amics que s'hi afegeixen.

Cada any quan ens veiem sabem que algú de nosaltres faltarà i que perquè la festa surti bé ens proposem recordar al absent amb alegria, explicant anècdotes i coses, les quals algunes ens fan petar de riure.

Riure és bo per nosaltres, encara que al fons del nostre cor és un riure fals.

Acaba de marxar tothom, estic bé, relaxada, contenta de que tothom hagi marxat feliç. Avui és nit d’estels, tots el núvols de la tarda s’han n’esvaït.

He agafat una mica més de llimonada però estava calenta i he optat per un te. Acompanyada pels estels aniré xarrupant la beguda calenta fins quedar-me endormiscada.

Són les 6 del matí, la Mati no trigarà en pujar per deixar la casa com un espill, també vindrà el seu marit què mima les flors com si fossin les seves pròpies filles i en aquest moment és l’hora en què jo marxo. 

Marisa, 16/08/2011