Recordo les reunions d’amics a casa dels meus oncles, on els primers en afegir-s’hi eren tots els avis de varies cases i botigues del voltant de casa nostre.
Jo, devia tenir set o vuit anys i recordo les rialles de coses que explicaven i que jo, no n'entenia res.
Ara ja han passat anys i no tinc a qui preguntar de qui era, l’acudit d’aquell moment què provocava aquelles rialles.
Recordo haver estat al pati fins ben passades les dues de la nit. La canalla, fèiem vacances de l’escola, donàvem voltes a les cadires, on eren asseguts els grans i aquests riure que riuràs.
Quan ens fatigàvem de saltar solíem seure en els rocalls on hi havia lliris plantats i allí ben fresquets seguíem escoltant tot el que els grans parlaven, amb paraules trencades al veure que nosaltres n’estàvem pendents.
Recordo la Sra. de l’estanc què venia acompanyada de la seva germana, dues senyores primes com les potes d’una gallina i que reien com si fessin l’ou.
També hi havia un matrimoni, grossos els dos i que només venien quan s’oferia berenar. La bona teca els feia moure.
La meva àvia Francesca, ja era vídua i feia aquestes reunions per treure’s els maldecaps del damunt. Era una dona que treballava de sol a sol manant els quinze masovers, als quals també se'ls donava el dinar.
M’havien explicat que la meva mare de jove era la cuinera d’aquella Masia fins que es va casar. Ara hi anàvem de visita i per ajudar.
Me’n recordo del Sr. Pere, un home musculós, alt, moreno, sempre ajudava l’àvia a posar la taula llarga al pati.
A l’hora d’anar a dormir la iaia, sempre ens feia por parlant-nos del Sr. Pere. Aquest Sr. portava una capa negra, la seva mida era de quasi dos metres i venia a casa muntant un cavall negre de potes blanques. Vertaderament, recordar-lo i de nit feia molt de respecte.
Eren unes reunions molt divertides, recordar totes aquestes nits d’estiu és un plaer que no podré oblidar.
MARISA, 4/10/2011
No hay comentarios:
Publicar un comentario