JULIETTE

Abans de burlar-te d'algú, mira bé com ets tu.

La Juliette és un noia sensible, molt sensible. Quan explica les coses fins i tot et fa riure, perquè sembla que exagera i veritablement no és així. Diu sempre les coses pel seu nom i no té cap mena de vergonya en dir-te el que pensa. A vegades amb la veritat pots ofendre a les persones, sense voler, però això no li molesta gens, ja què és justa en tots els raonaments que fa.

Personalment, m’agrada escoltar-la. Potser, perquè també trobo correcte d’anar amb la veritat per davant, malgrat les conseqüències.

És possible que, jo, sigui una mica atrevida en jutjar-la, però en tinc el dret de fer-ho, ja que fa molts anys que la conec i crec que més aviat li agradarà que parli i digui coses d’ella.

És realista, té un sentit de l’amistat molt aguditzat i no se sobrepassa mai en una conversació. A vegades li dic: - No t’has posat nerviosa amb el que deia, aquella que anava farcida de joies.

Tranquil·lament em respon: No!. Deixa-la que gaudeixi parlant de les seves pertinences. Si t’hi poses en contra acabarà criticant i això encara et farà més mal. - Té raó!

 Perquè, quan una persona és pedant, orgullosa i ... no hi ha manera de raonar-hi. Per tant, escoltes, calles o marxes.

No podeu pas dir, que no és interessant aquest raonament. Tot per no agafar un atac de cor.

Abans d’aquest Nadal passat va tenir un ensurt amb el dentista. Fa un any que està amb tractament. El dentista li va dir que tenia que fer-se una operació de genives, perquè sinó perdria totes les dents. No es va espantar gaire, ja que té 70 anys i encara no li fa falta cap dent.

Pressupost i fil a l’agulla. Cada setmana visita amb el dentista, anestesia i conseqüències posteriors. L’assumpte va durar quatre setmanes, un cop acabat la van  voler tornar a veure després de tres o quatre mesos. Després d’aquest interval, li van fer una neteja normal i la van citar una altre vegada per sis mesos.

Sis mesos passats una altre vegada neteja de dents, però aquesta vegada el dolor de la intervenció en lloc de remetre persistia sense parar. Les molèsties posteriors a la intervenció no paraven. Mica en mica, semblava que el dolor marxava.

 Jo personalment, crec que més aviat s’acostumava  al dolor, ja que la conec molt bé i he de dir que és una persona molt soferta dins la seva sensibilitat.

Amb tot això, les festes Nadalenques se’ns anaven posant a sobre: Les festes dels néts a l’escola, els preparatius per guarnir les cases, les llistes dels convidats i un sense fi de tot el que ja és ben sabut.

El dolor l’acompanyava sempre, ja que de tant en tant em deia:  - Després de les festes dentista.

El dissabte, dia 21 de desembre després de fer les darreres compres vam fer una petita festa i vam convidar algunes amigues. Vam simular, per a veure com quedava, un menú de Nadal.

Estava menjant un galet quan va sentir un dolor molt fort en un costat de la boca. No va dir res i quan a les sis de la tarda tothom se  n’havia anat vam mirar el que passava.    

Déu meu! Un queixal amb una fissura com una Catedral i solament per haver menjat un galet.

Ràpidament vam marxar a la Clínica Dental. Hem de donar gràcies encara que no tanquen mai, però naturalment no vam trobar ningú de l’equip. Un dissabte i  els vols de Nadal... sense comentaris.

Pressupost i fil a l’agulla. Queixal arrencat i quatre punts els quals van ser trets, el dia 31 de desembre.

La seva sensibilitat, la seva feminitat el seu orgull de tenir setanta anys i conservar encara el seu tarannà de joventut i ara veure’s el forat que li han deixat, tot plegat li ha provocat una depressió impensable.

Però amb depressió i tot, veureu el seu humor ocult, el qual he volgut reflectir, una mica.

-        Déu meu que lletja m’estic tornant, ara sense queixal. Tan de lluitar, per estar més o menys bé i acabaré: coixa, calba i sense dents. Gràcies a Déu que quan no em miro al mirall no me’n recordo de res.

Les paraules de coixa, calba i sense dents les hi va dir al metge que la té que operar de cataractes, quan la va telefonar per dir-li que ja era hora de començar a pensar amb els seus ulls.

Resumint, després de llençar-li les tres parauletes al metge va afegir: Ara no. Només faltaria afegir-hi cega.

De tant en tant li recordo el que deien les nostres àvies: “Pel mal que no té cura el millor remei és la paciència”.

Marisa, 03-02-2014

  Aviat no serviré per res




                                         

                                             Em fa mal