VIDES PARAL-LELES

Una vertadera història, d’un tendre amor

Aquesta és la història d’una noia jove, molt bonica. L’anomenaven Cléo i vivia en un poblet a prop de Barcelona. També, la d’un jove, Antoine de nacionalitat francesa que vivia al costat dels avis de la jove Cléo, però a França. La Cléo és meitat francesa i meitat catalana per part de mare, per això tenia la part de la família del seu pare a França.

 Més tard, l’Antoine es va assebantar que la Cléo havia viscut un temporada amb els seus avis a França “Le Pradet”  o sigui que, La Cléo i L’Antoine havien estat vivint a prop un de l’altra i no s’havien vist mai.

En aquell moment, la vida no havia predestinat cap rencontre, tot i que aquesta jove parella eren fills de cosins.

 Coses de les famílies i influències del destí.

 Tot plegat va fer que la direcció de cadascun seguís anant per diferents camins. Ell, naturalment,  va seguir en el seu país, França i la Cléo va marxar cap a Barcelona.

Tot i això, per la feina i la família del pare de la Cléo, sempre anaven, molt, amunt i avall, vivint també a diferents llocs de França, per això, la Cléo té estudis dels dos països. Havien viscut i feien estades llargues a França, inclòs la Cléo hi havia treballat durant la seva joventut.

Més tard les famílies és van retrobar, però la Cléo i l’Antoine no hi eren presents.

Sempre s’havien un de l’altre, però sense veure’s.

Els anys van passar i L’Antoine va seguir amb la seva carrera de militar, això vol dir que per la seva feina havia de fer també estades per tot França. Es va casar i com tots els casats van anar de viatge de nuvis però estaven indecisos; no sabien on anar. Al  final, la mare de l’Antoine, que era cosina del pare de la Cléo, va proposar de que anessin a Barcelona, on en aquell moment vivien la Cléo i els seus pares, a veure la família i acabar de la conèixer.

I, així va ser com l’Antoine i la Cléo es van conèixer per primera vegada. Era l’octubre de 1963. Ell tenia 23 anys, ella 18 i  promesa a punt de casar-se però tot i això, una cosa marevellosa va passar entre ells dos. Un llamp va fondre els seus dos cors, les seves mirades es van cobrir d’amor intens.

Cléo, estava tan bonica, radiant, era dolça, riallera, amable... L’Antoine, només veia coses merevelloses i no puc dir, el que passava pel cap de la Cléo... Ja que encara que hem estat molt amigues hi ha coses que no es pregunten.

En les circumstàncies del moment, el llamp, que hi havia hagut, no podia esclatar per cap lloc, per tant el que calia fer, era desar aquests sentiments, secret, en un raconet dels seus respectius cors.

Per circumstàncies de la vida, la família va tornar ha estar separada uns deu anys. Encara que hi havien cartes i telefonades explicant les notícies dels naixements dels fills i altres coses.

 La Cléo i el seu marit van tenir un noi i l’Antoine i la Octavia , una noia i un noi.  

Els anys anaven passant i un estiu van triar de passar-lo junts. Així doncs les dues famílies es van trobar a Andorra per passar uns dies. Com que va ser agradable van repetir les sortides varis estius.

Eren 600 Km. la distància que els separava però en aquells moments hi havia joventut i això els ajudava molt.

Les feines respectives, els estudis i les carreres dels fills, els van tornar a distanciar fins les dades de les Olimpíades de Barcelona.

Encara me’n recordo, quan vaig veure la meva amiga Cléo, després d’haver estat  aquella Setmana Santa 1992 amb la seva família. Per aquelles dades la trobada va ser a París... 

La Cléo va tornar a Barcelona amb dos quilos de menys i va ser, suposo, perquè les costums, el tarannà de la vida, els menjars, els caracters...  Tot havia canviat. En aquell moment, tampoc vaig saber què li havia provocat aquella insipidesa. Només puc dir que la vaig veure triste. Malgrat tot, si vaig saber que amb la trobada, els cors de la Cléo i l’Antoine van començar a bategar de nou.

La mort dels respectius pares, canvi de cases, malalties per part de tots i altres, tot plegat un altre vegada, la vida els va  separar fins que la pitjor de les desgràcies de la vida els va atacar i els va tornar a ajuntar.

La nena gran de l’Antoine havia mort ofegada a Marseille, mentre feia submarinisme era un 21 d’agost de 2009 i a causes dels tràmits de l’accident va ser enterrada el 7 se setembre. Com havia de ser, la Cléo i el seu marit van deixar-ho tot i prement el pedal del cotxe a fonts van marxar, cap a França, per recolzar la família en uns moments crítics de les seves vides

Aquí és on vaig veure un altre vegada, la cara de la Clèo molt desencaixada. No em va estranyar, ja que la difunta i el seu fill havien nascut el mateix any a dos dies d’interval. 

 Malgrat tot, la vida segueix i hem d’atendre altres necessitats.

L’Antoine semblava que superés més bé, la mort de la seva nena. Mentre que l'Octavia, la seva senyora, no aixecava cap.  Les notícies que la Cléo rebia no eren agradables. L'Octavia tenia problemes de cor i la nefasta desgràcia de la nena li havia agreujat la salut. Tant era el desespero, que la Cléo i el seu marit veien de l’Antoine, que en una de les males notícies van tornar a saltar els 600 km. per recolzar aquella família, ja fuetada per la vida. Poc van poder fer, però una abraçada a temps sempre és agradable.

Tres mesos més tard el cop de fuet va ser per la Clèo. La felicitat i la plena vida que portava va ser estroncada. El seu marit va quedar mort a l’acte mentre parlaven, era el 25 de desembre. Rotundament, era un 2009 indesitjable: les paraules, la felicitat, l’amor, la il·lusió del dia a dia de passar una bona vellesa... Tot s’havia acabat. 
El temps anava passant i la Clèo encara dins una profunda depressió i sense que jo hi pugués fer res. No em sortia cap paraula de consol.
Sort de la família i els amics en un moment tan delicat.

Mentre tant, l’Antoine anava lluitant amb la salut de la seva senyora, més precària dia a dia, fins que més tard el 21 de febrer de 2012 ens va dir a Déu.

A partir d’aquí, la Cléo i l’Antoine havien quedat sols i vidus i van començar a parlar de tota la seva vida. Eren encara aquells 600km. que ara, els havien de tornar a separar? 
 Van decidir començar a saltar paranys i a recordar els instants d'aquell octubre de 1963.  I encara que fills de cosins han tornat a reviure aquell tendre sentiment amagat en un raconet dels seus cors. Les desgràcies que han viscut, no han aconseguit apagar la teia encesa i amagada durant tota la vida.

 Les famílies, malgrat la distancia, han tornat a unir els lligams i encara que sempre hi ha problemes, els veig a tots desbordats de felicitat.

És ben sabut, que els ensurts no s’obliden mai, més aviat hem d’aprendre a conviure amb ells, ja que la vida no s’atura i ens obliga a mirar endavant.

A més, durant tot aquest temps de contrarietats han arribat diferents petits membres a la família que són l'alegria de la casa.

Els més grans són els que t’ajuden a veure la vida des d’un altre prisma i això et fa confiar amb aquest futur incert.

Obriu de bat a bat el cor, deixeu entrar cada matí les coses bones, ja que no saben el que el destí ens prepara.

                                 

                                                    Marisa, 01-02-2014