Les campanes ja no toquen
Temps enrera, fa molts anys, hi havia l’ofici de campaner. La Roseta va agafar aquest ofici quan el seu marit es va morir i ho compaginava amb la seva feina de remalladora. Tant va ser la dedicació que va posar amb les campanes de l’Església, que en el poble, li deien “la campanera”.
Ella, era la que s’encarregava de marcar el ritme de vida dels habitants d’aquella petita població.
Bé, ella i moltes persones que tenien aquest ofici de campaner i que també compaginaven amb les seves feines respectives.
Perquè abans, de qualsevol ciutat, de qualsevol lloc, se sentien les campanes d’aquests grans instruments de comunicació.
Amb el so que feien sabíem si anunciaven: uns funerals, l’hora del rosari, el so de Glòria, després de les festes; en fi, hi havia una música per a cada esdeveniment, i allà estava el campaner ben puntual per fer tocar també les hores.
Com he dit abans, de tot això, ja fa uns quants anys, i de llavors ençà, les coses han canviat molt.
Els canvis, es van produir quan es van electrificar i mecanitzar les campanes, devien ser per els anys seixanta i naturalment va desaparèixer l’ofici de campaner. Així ho explica la Roseta, dona de setanta vuit anys, que no s’ha mogut mai del poble i que ha pogut veure tota la transició que hi ha hagut amb tot aquest tema.
Que volia dir electrificar i mecanitzar aquests grans vasos de ferro tombats al revés, doncs despreocupar-se’n.
Però la despreocupació no va ser per sempre, perquè aquests mecanismes s’espatllaven sovint.
I llavors es va crear un segon campaner, una persona experta, més entèsa, amb tot aquest funcionament; la qual s'encarregaria de regular el rellotge i tot aquest mecanisme que comporta fer tocar les campanes.
MARISA
30-01-2009
Temps enrera, fa molts anys, hi havia l’ofici de campaner. La Roseta va agafar aquest ofici quan el seu marit es va morir i ho compaginava amb la seva feina de remalladora. Tant va ser la dedicació que va posar amb les campanes de l’Església, que en el poble, li deien “la campanera”.
Ella, era la que s’encarregava de marcar el ritme de vida dels habitants d’aquella petita població.
Bé, ella i moltes persones que tenien aquest ofici de campaner i que també compaginaven amb les seves feines respectives.
Perquè abans, de qualsevol ciutat, de qualsevol lloc, se sentien les campanes d’aquests grans instruments de comunicació.
Amb el so que feien sabíem si anunciaven: uns funerals, l’hora del rosari, el so de Glòria, després de les festes; en fi, hi havia una música per a cada esdeveniment, i allà estava el campaner ben puntual per fer tocar també les hores.
Com he dit abans, de tot això, ja fa uns quants anys, i de llavors ençà, les coses han canviat molt.
Els canvis, es van produir quan es van electrificar i mecanitzar les campanes, devien ser per els anys seixanta i naturalment va desaparèixer l’ofici de campaner. Així ho explica la Roseta, dona de setanta vuit anys, que no s’ha mogut mai del poble i que ha pogut veure tota la transició que hi ha hagut amb tot aquest tema.
Que volia dir electrificar i mecanitzar aquests grans vasos de ferro tombats al revés, doncs despreocupar-se’n.
Però la despreocupació no va ser per sempre, perquè aquests mecanismes s’espatllaven sovint.
I llavors es va crear un segon campaner, una persona experta, més entèsa, amb tot aquest funcionament; la qual s'encarregaria de regular el rellotge i tot aquest mecanisme que comporta fer tocar les campanes.
MARISA
30-01-2009
No hay comentarios:
Publicar un comentario