DE LA BELLESA, NI SE'N MENJA NI SE'N BEU
Sóc una xicota ben fornida i amb molta força, la qual cosa em va molt bé per la feina que faig en el Mas. Els meus pares m’ho van deixar en herència i molt joiosa ho segueixo portant juntament amb els meus fills.
Els pares ja no hi són i el meu marit tampoc. Una malaltia d’aquelles irreversibles se’l va endur.
A part de tot el bestiar: gallines, cavalls, porcs........hi ha el nostre estimat i inseparable Bronco.
En Bronco és un gos que ja és avi d’altres cadells que corren i vigilen la finca.
Una tarda tranquil·la de Primavera, en Bronco no ens deixava reposar; bordava contínuament i amb ell tota l’aviram esvalotada.
Cansada de sentir tant guirigall vaig sortir a fer una ullada.
En Bronco tenia a dos tipus acorralats, sort que de seguida el vaig subjectar. Per sort no va passar res, i tot va quedar en un ensurt. El que no sé, és que hagués passat sinó arribem a estar a casa.
Al final, els dos individus eren en Jaumet i en Joanet dos captaires que feia dies que voltaven per les rodalies aspirant que algú els hi donés feina. Tenien gana i no es veien males persones.
Les bèsties i els gossos havien callat, llavors vaig contemplar detingudament aquells pobres trinxeraires: un tenia un cap i uns peus de gegant i calçava unes xiruques de les quals li sortien uns dits emmascarats, peluts i carnosos acabats amb unes urpes corbades; l’altre era baixet però ample d’espatlles, coix i només hi veia d’un ull, encara que fos tan desgraciat tenia la cara expressiva. Portava una boina encastada al cap que li tapava el front però que encara li deixava sortir uns rínxols d’estopa que li arribaven fins el clatell i li donaven un aire picaresc i juvenil.
El gran, el de boca de guardiola, és el que va parlar i mort de por va dir: - Mestressa, ens podria donar feina? No cal que ens pagui cap sou, a canvi li acceptarem menjar i que ens deixi dormir en un racó. A les quadres, si a vostè li va bé.
En Jaumet i en Joanet, ja fa set anys que formen part de la nostre família.
MARISA, 10/11/2009
Els pares ja no hi són i el meu marit tampoc. Una malaltia d’aquelles irreversibles se’l va endur.
A part de tot el bestiar: gallines, cavalls, porcs........hi ha el nostre estimat i inseparable Bronco.
En Bronco és un gos que ja és avi d’altres cadells que corren i vigilen la finca.
Una tarda tranquil·la de Primavera, en Bronco no ens deixava reposar; bordava contínuament i amb ell tota l’aviram esvalotada.
Cansada de sentir tant guirigall vaig sortir a fer una ullada.
En Bronco tenia a dos tipus acorralats, sort que de seguida el vaig subjectar. Per sort no va passar res, i tot va quedar en un ensurt. El que no sé, és que hagués passat sinó arribem a estar a casa.
Al final, els dos individus eren en Jaumet i en Joanet dos captaires que feia dies que voltaven per les rodalies aspirant que algú els hi donés feina. Tenien gana i no es veien males persones.
Les bèsties i els gossos havien callat, llavors vaig contemplar detingudament aquells pobres trinxeraires: un tenia un cap i uns peus de gegant i calçava unes xiruques de les quals li sortien uns dits emmascarats, peluts i carnosos acabats amb unes urpes corbades; l’altre era baixet però ample d’espatlles, coix i només hi veia d’un ull, encara que fos tan desgraciat tenia la cara expressiva. Portava una boina encastada al cap que li tapava el front però que encara li deixava sortir uns rínxols d’estopa que li arribaven fins el clatell i li donaven un aire picaresc i juvenil.
El gran, el de boca de guardiola, és el que va parlar i mort de por va dir: - Mestressa, ens podria donar feina? No cal que ens pagui cap sou, a canvi li acceptarem menjar i que ens deixi dormir en un racó. A les quadres, si a vostè li va bé.
En Jaumet i en Joanet, ja fa set anys que formen part de la nostre família.
MARISA, 10/11/2009
No hay comentarios:
Publicar un comentario