ARRELS

CONTRARIETATS DE LA VIDA

El meu pare era un home amb una característica molt aguditzada, li agradaven les bèsties, particularment els gossos. O sigui que és un dels molts vincles que em queden. Haver vist al pare, amb quin afecte donava menjar als gossos, els guaria dels mals, passava amb ells el sofriment de les malalties, operacions...
Això, em va crear un sentiment de responsabilitat i respecte en vers les bèsties que ha perdurat.

Amb disconformitat de la meva mare als dos anys d’edat ja tenia un gos, és deia Dic. Era un perdiguer lleig però molt simpàtic, tenia mitja cara negre i l’altre mitja blanca. Corria pel pati i terrat com un llamp i quan plovia, el pare el feia entrar a la galeria tancada.
El gos es va morir de vell quan jo tenia uns set anys.

Als meus vuit anys van ser meravellosos: vaig fer la primera comunió i em van regalar un gos. Era un Fox Terrier preciós i li vam dir Jeep.
Malgrat que vam anar a viure en un pis nou i la mare no volia gossos, el pare se les va apanyar per fer-hi cabre aquell nou membre de la família.

El Jeep era molt entremaliat i va destrossar el bel de la meva comunió. Recordo que van ser temps difícils doncs la mare es va posar com una fera.
Un diumenge qualsevol en Jeep va ser atropellat per el camió de les escombraries.
El pare no va trigar gaire en portar-ne un altre de semblant, també li vam posar Jeep i també es va morir. Aquesta vegada me’n vaig sentir molt culpable doncs repetia constantment: que jo l’havia assassinat.
Era Sant Joan i m’havien quedat dins de la butxaqueta del davantal uns llumins de la festa, la mixtura del quals va enverinar al pobre gosset.
Veure’l mort i bavejant sota la taula del menjador és una plàstica que no podré oblidar per molt anys que passin.

Poc després, encara hi va haver un altre Fox Terrier, era tan bufó que al cap d’un mes ens el van robar.

Totes aquestes experiències van refredar una mica al pare, també va ser una època que jo vaig començar a treballar i si afegim la poca predisposició de la mare, dóna un resultat de “ mai més cap gos”.

Naturalment això no va ser així, em vam tenir més que mai. El pare va seguint adoptant gossos de varies races i els tenia a la Fàbrica.
Jo, per la meva banda, com que ja era casada amb consentiment del meu marit tenia un llop.

El llop, era un Pastor Alemany amb un pèl ros i brillant extraordinari i responia naturalment, amb el nom de Jeep.
Vam passar anys i moltes penúries, fins que després de moltes analítiques i dues operacions es va morir d’un tumor al coll.


Com que veiem, que el llop s’ha anava acabant, vaig entusiasmar al meu marit a visitar una casa de gossos. Aquella tarda entrava un nou membre a casa, a formar par de la família: un Doberman.

L’entrada no va ser massa triomfal doncs pocs dies després en Jeep li van sortir pèls blancs a la barba i es va morir. En Charli ( el Doberman) va atacar al meu marit (sense conseqüències) i no va reconèixer mai el nostre fill.
Per en Charli només existia: el meu pare i jo. En vista del desengany, ens vam espavilar en trobar-li família.

Més tard, vam saber que en Charli estava amb un representant de joies, el senyor deixava el gos en el cotxe mentre anava a fer els seus encàrrecs. (Us asseguro que el cotxe i el que hi havia a dintre estava ben guardat)
També vam saber, que el joier va presentar el gos, en un concurs i que va guanyar el primer premi.

La paradoxa és que: ara ja no estic en un pis i que tinc lloc suficient per acollir qualsevol bèstia i donar-li tota l’estimació que calgui, però es que no tinc forces per aguantar les preocupacions que donen. Encara que ben mirat, potser pesant més les alegries que rebem, totes les persones que tenen o hem tingut... “El millor amic del home”

Una vegada un ensinistrador de gossos, em va dir que jo tenia un problema.
Em va dir: - Senyora vostè, té un problema, tracta als gossos com si fossin persones.

Em callo el que li hagués contestat, però encara ho tinc clavat dins meu.

MARISA, 1/3/2009