L’AVI PEPET
Potser, un dia plujós és el que fa venir coses a la memòria? Avui, no sé perquè m’ha vingut al pensament l’avi Pepet.
Aquest senyor, no és que fos el meu avi, però sí, un bon amic del meu marit el qual li tenia molt de respecte i com que el senyor Pepet era molt més gran que nosaltres, doncs així, el vam batejar, avi Pepet.
L’avi Pepet el vaig conèixer l’any 1970, en aquest temps en Pepet ja havia perdut la joventut. Malgrat la seva poca neteja encara guardava aquella presència altiva de pujar a cavall i portar capa.
Era un home alt, elegant, tenia un nas com un bec d’àguila, a la seva edat encara tenia cabells, els quals li feien guardar un últim bri de joventut.
No va estar mai casat, va viure sol des de que els seus pares van morir. Això no vol dir que no tingues un bagatge de records molt divertits.
El record més important per a ell, era explicar que va néixer d’una relació molt novel•lesca.
La seva mare va ser raptada pel seu amant que ben aviat va ser el seu marit. – I d’aquest amor vaig sortir jo. – Deia en Pepet.
Quan el teníem a casa les tardes Nadalenques se’n feia un fart d’explicar anècdotes. Totes naturalment dels anys 1900, quan ell, va néixer.
Una de les peculiaritats que tenia, era poder menjar fins a set plats de sopa, ens deia que sempre ho havia fet, si podia.
Van passar els anys... i va haver una època que el vam perdre de vista. Un dia ens van portar la notícia de que estava malalt. Quan hi vam anar amb el meu marit, en Pepet estava assegut en una cadira espellofada, tapat en una flassada a la vora d’un braser.
La taula estava bruta de restes de menjar i la cuina... més val no parlar-ne.
El meu marit i jo ens vam arremangar al veure aquell panorama. Mentre jo era a la cuina fent un caldet, del que a ell li agradava, el meu marit va anar a buscar unes medecines. El vam rentar i el vam posar al llit, en el qual vam veure que no hi havia llençols, només una flassada de mal color i olor, i per estufa un llum vermell sota el llit.
- Encara és ara, i em demano què feia aquella gran bombeta vermella sota el llit!
Com que el vèiem molt malament, vam avisar uns parents llunyans, els quals el van ingressar en una Residència Terminal. Poc temps després va morir amb un somriure a la boca, alegre tal com ell havia estat tota la seva vida.
MARISA.
02/03/2009
No hay comentarios:
Publicar un comentario