PERSONALITAT RECELOSA
Diuen que: “de la ignorància, ve la desconfiança, i que no et fiïs de qui festes et fa i no te’n solia fer, perquè o et vol trair o t’ha de menester”.
És clar, que amb refranys com aquests hi ha gent que es desconcerta.
Tots hem desconfiat alguna vegada d’altres persones. No sé que passa, però molt sovint veiem el mal allà, on potser no hi és.
Una frase, una mirada, un gest, qualsevol cosa ens fa pensar malament, ens venen unes ideés al cap veritablement absurdes, i que en aquell moment, no sabem o no podem fer-ne una bona valoració. Llavors caiem en un sentiment de desconfiança i recel inaguantable.
Malgrat tot, alguna d’aquestes ideés, per desgràcia, a vegades són veritat.
Aquest sentiment, aquesta situació tan desagradable però habitual, pot donar lloc a malentesos que tindríem que aclarir immediatament. Normalment no ho fem, i què passa? Doncs que el paquet es va fent més gros.
El veritable problema és quan pensem que algú es vol aprofitar, enganyar o imaginem que se’n riu de nosaltres; immediatament ens sentim ofesos i ens venen els dubtes: de què si aquella persona a estat lleial, què si ens estarà dient la veritat...Llavors el primer que ens passa pel cap és, com poder esbrinar si ens ha aixecat o no la camisa.
Ens posem de mal humor i, apa! A buscar minuciosament proves infructuoses i que potser encara ens posaran més, de mal humor.
Les persones, diríem... “fornides” d’aquest enrevessat malestar són contraris a confiar alguna intimitat a una persona, doncs es pensen que la confidència que poden explicar al amic, més tard se’ls hi pot girar en contra. Per això, són individus amb poques amistats i no solen respondre a gaires preguntes, que se’ls pugui fer.
Quan sabem d’alguna persona amb aquestes característiques, hem d’anar amb compte doncs un afalac, amb la millor intenció, pot arribar a desembocar en un malentès; per part d’ella, naturalment.
Una ajuda, la poden veure com una crítica, com si els diguéssim que allò per si sols, no ho poden fer bé.
Les persones amb aquest trastorn, coven un munt de rancor dins la seva persona, per raons o motius mal interpretats i que són incapaços d’oblidar. Tot plegat els provoca una tremenda hostilitat la qual guarden en el seu interior per “ in saecula saeculorum”.
Tota aquesta reacció és normal doncs aquestes persones sempre estan pendents de les males intencions dels altres. Se senten atacades, per tant el contraatac és ràpid i ple d’odi, en resposta al suposat ultratge que estan rebent.
És difícil la convivència amb una persona que manifesta tanta hostilitat, sempre alerta de les possibles amenaces, cautelosa, reservada i amb aparença de ser “freda” i sense sentiments, encara que a vegades mostren una ironia desorientadora.MARISA, 3 de Juny de 2009
És clar, que amb refranys com aquests hi ha gent que es desconcerta.
Tots hem desconfiat alguna vegada d’altres persones. No sé que passa, però molt sovint veiem el mal allà, on potser no hi és.
Una frase, una mirada, un gest, qualsevol cosa ens fa pensar malament, ens venen unes ideés al cap veritablement absurdes, i que en aquell moment, no sabem o no podem fer-ne una bona valoració. Llavors caiem en un sentiment de desconfiança i recel inaguantable.
Malgrat tot, alguna d’aquestes ideés, per desgràcia, a vegades són veritat.
Aquest sentiment, aquesta situació tan desagradable però habitual, pot donar lloc a malentesos que tindríem que aclarir immediatament. Normalment no ho fem, i què passa? Doncs que el paquet es va fent més gros.
El veritable problema és quan pensem que algú es vol aprofitar, enganyar o imaginem que se’n riu de nosaltres; immediatament ens sentim ofesos i ens venen els dubtes: de què si aquella persona a estat lleial, què si ens estarà dient la veritat...Llavors el primer que ens passa pel cap és, com poder esbrinar si ens ha aixecat o no la camisa.
Ens posem de mal humor i, apa! A buscar minuciosament proves infructuoses i que potser encara ens posaran més, de mal humor.
Les persones, diríem... “fornides” d’aquest enrevessat malestar són contraris a confiar alguna intimitat a una persona, doncs es pensen que la confidència que poden explicar al amic, més tard se’ls hi pot girar en contra. Per això, són individus amb poques amistats i no solen respondre a gaires preguntes, que se’ls pugui fer.
Quan sabem d’alguna persona amb aquestes característiques, hem d’anar amb compte doncs un afalac, amb la millor intenció, pot arribar a desembocar en un malentès; per part d’ella, naturalment.
Una ajuda, la poden veure com una crítica, com si els diguéssim que allò per si sols, no ho poden fer bé.
Les persones amb aquest trastorn, coven un munt de rancor dins la seva persona, per raons o motius mal interpretats i que són incapaços d’oblidar. Tot plegat els provoca una tremenda hostilitat la qual guarden en el seu interior per “ in saecula saeculorum”.
Tota aquesta reacció és normal doncs aquestes persones sempre estan pendents de les males intencions dels altres. Se senten atacades, per tant el contraatac és ràpid i ple d’odi, en resposta al suposat ultratge que estan rebent.
És difícil la convivència amb una persona que manifesta tanta hostilitat, sempre alerta de les possibles amenaces, cautelosa, reservada i amb aparença de ser “freda” i sense sentiments, encara que a vegades mostren una ironia desorientadora.MARISA, 3 de Juny de 2009
No hay comentarios:
Publicar un comentario