Des de fa molt temps tots sabem que la gent hem lluitat per la nostra llibertat i independència, especialment la dona la qual és un ésser lluitador de mena.
Tinc 65 anys, la mare i l’àvia m’explicaven, i així ho feien elles, que el treball de la dona, en aquest món, consistia en ajudar el seu marit sigui a les feines del camp o a altres, amb les quals s’hi afegien les tasques domèstiques: fregar, rentar, cuinar, planxar...
Si reculem a l’any 1936, malgrat la misèria descrita, en molta documentació antiga trobarem un prototipus de dona, podríem dir una mica privilegiada perquè treballava fora de casa, la qual cosa li permetria ser una mica més independent ja que guanyava el seu propi sou, a vegades més elevat que el del marit. Aquesta independència de sortir de casa i guanyar-se el seu propi salari era relatiu, perquè igualment havia de fer íntegrament les feines de la llar, les quals deien, era cosa de dones, no d’homes.
Durant els anys seixanta va desenvolupar-se un altre tipus de dona. La influència de les pel•lícules americanes, i que Espanya havia sortit bastant de la misèria, tot plegat, va fer sorgir un tarannà diferent de famílies.
Moltes dones que van poder, van deixar de treballar i si el sou del marit ho permetia tenien minyona, que era llavors, la que feia les feines de la llar, mentre la senyora de la casa es cultivava en tots els sentits. Tenia temps de gaudir de la lectura, vestia aleshores amb models de modistes de renom, manicures, perruqueries cares, en fi, tot el que reflectia l’anomenat set art. Pel•lícules adinerades i plenes de “Glamour”, les quals van canviar a moltes famílies ja que els petits que van sorgir d’aquest moviment no van conèixer la fam ni el fred. Tot era esplèndid: - Es vestia bé, ben servit, bons col•legits per poder accedir més tard a fer una carrera, la qual cosa va portar a enriquir culturalment el país, però paral•lelament encara hi havia i hi ha aquella dona lluitadora, la qual ha arribat en els nostres temps, forta, amb empenta i sense necessitar la figura masculina. Aquesta dona que treballa, que és elegant i conqueridora, a vegades empresària, que quan arriba a casa no li sap greu fregar uns vidres o uns plats i que en totes les èpoques ha estat present i malgrat les coses que passen, ella, és aquí, al peu del canó.
En el segle XXI és pot dir que sense haver perdut la feminitat, la dona està molt equiparada amb la figura masculina, el qual ha sabut aprendre a compartir les tasques i els problemes que a vegades comporta la llar, i els que hi pot haver a la feina.
MARISA,
16/08/2010
No hay comentarios:
Publicar un comentario