Sempre dic i repeteixo que, com tothom, tinc moltes mancances en la vida, mancances que si ens parem a reflexionar no són importants, sinó més aviat inversemblants, a part, naturalment, de la salut i els diners.
Del que sí estic joiosa i en sóc rica, és del fet de tenir i gaudir d’amics, els quals sempre estan a l’aguait de quelcom negatiu que pugui succeir.
Aquestes persones oportunes, les quals surten com bolets, a qualsevol moment i sense dir res són les que més m’estimo.
Quan saben que necessites ajuda moral o tant s’hi val de quina altra mena, aquestes persones que t’estimen incondicionalment, que deixen els seus propis defectes i els dels altres de racó, i que en aquells moments difícils, t’abracen, t’estrenyen fortament amb els seus braços plens de tendresa i al mateix temps amb fermesa, amb els quals et transmeten una escalfor, una seguretat, difícil d’explicar, però sí sens un confortable sentiment de pau i assossec, en aquests moments saps que sempre seran al teu costat.
Quan sens aquesta sensació d’afecte, de dolçor, la qual no pots explicar, és quan recordo les paraules de la mare, quan em deia: - Ajudar, ser amable i dolça envers una altra persona és una cosa que no és pagada, a vegades no és recompensada ni reconeguda, però et sens tan bé un cop ha pogut sortir aquest sentiment del teu cos vertaderament, t’ajuda a viure amb optimisme. Al capdavall, no ens ha costat massa i ha estat per a una bona causa poder ajudar a un altre ésser humà que estigui passant moments espinosos.
Per molt brusca, seca, grollera, salvatge que troben una persona, hem de pensar que si la mirem molt endins, deixant de banda la seva possible superficial arrogància, segur i ben segur que molt endins té col·locat un petit terrosset de sucre a punt de desfer-se, especialment per a tu, per agrair-te tot el que estàs fent per a ella.
Marisa, 22/09/2010
No hay comentarios:
Publicar un comentario